80 anys de la guerra de l’avi

Aquests dies se celebra el 80è aniversari de la Batalla de l’Ebre. Enguany el meu avi hagués fet 100 anys. Ell, Joan Urgell i Vives, va ser un dels molts soldats que van ser a a la Batalla de l’Ebre. Abans havia estat al Front de Terol i del d’Aragó, només tenia 19 anys.

Per una assignatura de la universitat, farà uns 20 anys, vaig fer un treball sobre la vida del meu avi. La Guerra Civil, la post-guerra, la dictadura, no ho havíem estudiat gaire, per no dir gens, a l’escola o a l’institut. Gràcies a aquest treball vaig poder gaudir de molts dissabtes de conversa tranquil·la amb el meu avi, prenent notes, preguntant i entenent millor una època que no podem oblidar de la mà. Les “batalletes” de l’avi deixaven de ser anècdotes, contes que ell exagerava i dramatitzava a les sobretaules familiars, per passar a ser històries reals que havia viscut i que, sovint amb llàgrimes als ulls, em confessava per primer cop.

Amb l’aniversari de la Batalla de l’Ebre he tornat a rellegir aquell treball i us comparteixo aquí alguns fragments: “A l’Ebre vaig arribar el segon dia de la batalla. Va ser silenciosa. Cap boig s’hagués cregut mai que nosaltres creuaríem el riu sense material. Qui s’havia de creure que l’exèrcit republicà, després de pallisses i pallisses, tingués el valor de passar l’Ebre, un riu d’uns setanta o vuitanta metres d’amplada i prou profund, quan els “nacionals” no es veien en cor ni de creuar el Segre, molt més petit que l’Ebre. Si, jo crec que els va agafar per sorpresa, que no s’esperaven que nosaltres tinguéssim el valor de creuar el riu”.

O aquest: “el dia que em vaig sentir més impotent va ser a Villalba dels Arcs; anàvem quatre amb una metralladora i jo estava al darrera. Ens va caure un morter que va fer un clot d’un metre i vam caure tots dins. L’un tenia el cap tallat, l’altre els budells oberts i l’altre sense braç. A mi gràcies a Déu no em va passar res, ells, en canvi, van morir dessagnats. Hem vaig haver de quedar dins el clot fins que es va fer fosc, sense poder fer res per ells”.

Mesos més tard el van fer presoner i, fins als 25 anys, no va aconseguir la llibertat total, després de passar per diferents presons i camps de treballadors penats.

Tot i això, no va ser fins l’any passat que no es publicar la llista de reparació jurídica de les víctimes del franquisme on s’anul·laven totes les sentències injustes, repressives i inhumanes del règim, entre elles, les del meu avi.

Memòria històrica? Molt poca fins ara. Anem tard a l’hora de recuperar-la i reparar-la.

Article publicat a El 3 de vuit

Articles semblants:

  • No hi ha articles semblants

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *