Acabar i començar

La calor i les hormones dels adolescents impregnen l’institut d’una olor peculiar, una barreja de suor i alhora il·lusió i alegria. Acaba el curs i enceten les preuades vacances. Ella també acaba el curs. Potser n’ha acabat més de quaranta, de cursos, i sempre la mateixa sensació: esgotament, ganes de desconnectar per començar un nou curs amb la màxima motivació. Enguany però surt per la porta carregada amb un parell de caixes i un ram de flors. Puja al cotxe, aixeca la mirada i contempla l’institut. Unes llàgrimes cauen galtes avall mentre torna a casa.

13417648_10209695386371739_8949720009022256064_n“Per fi, la jubilació!”, pensa per animar-se. Però no pot evitar sentir nostàlgia mentre recorda, anys enrere, quan era la directora d’aquella escola que, juntament amb l’AMPA, van treballar de valent per normalitzar el català a les aules; o les trobades casuals amb ex-alumnes que l’aturen pel carrer, la saluden i li expliquen a què es dediquen o li presenten els seus fills; o els viatges de fi de curs a Mallorca o a Santander; o les reunions de pares; o quan va arribar la ESO i va decidir fer el salt a secundària – no es veia fent classe a primària, ella que sempre havia estat professora dels més grans de l’escola; o les pissarres electròniques; o quan va matricular-se a la universitat per fer psicopedagogia alhora que la seva filla es matriculava a periodisme – i va acabar la carrera abans la mare!

A la mateixa hora, un divendres de juny, ell també surt de l’oficina. Porta més de dues caixes, és d’aquells que guarden records, àlbums de fotografies, cartes i llibres. Les carrega el cotxe i enfila rumb a casa. Té els ulls plorosos, també. Més de quaranta anys dedicats al al mateix sector. El del vi. Primer a la cooperativa del poble, que n’era de jove llavors! Recorda com van aconseguir tenir dels primers dipòsits de fred del Penedès o aquelles assemblees de socis interminables. Després, amb les idees cooperativistes, de què la unió fa la força, van aconseguir crear una de les principals cooperatives de segon grau. Recorda algunes de les batalletes que li venen al cap, despatxos on es discutien preus, negociacions amb cellers per aconseguir col·locar més most, nits sense dormir pensant com poder fer front alguna campanya no gaire bona.

Els dos arriben a casa més o menys alhora. Un para la taula i l’altra escalfa el dinar que va deixar preparat el dia abans. S’asseuen, es miren i somriuen. “I ara què?”. I l’un a l’altre enumeren coses que pensen fer ara que ja estan jubilats: anirem a la piscina, al cine, al teatre. Sortirem més a caminar. Viatjarem més i gaudirem més dels néts. Esmorzaré sovint amb els amics i jugaré a cartes, doncs jo faré algun voluntariat i potser algun curs d’alguna cosa… “Quina feinada que ens espera!”. I riuen. “I quina sort que hem tingut, poder arribar, plegats, amb salut i ben actius, en aquesta nova etapa que estrenem”.

Els meus pares, que es jubilen, i em fa molt feliç.

Article publicat a El 3 de vuit

 

 

 

Articles semblants:

  • No hi ha articles semblants

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *