Bitllet a Londres

La Mariona s’ha adormit recolzada a l’espatlla de la seva mare. Passadís enllà, al cantó de la finestra, aquesta mare veu el Javi acariciant la Nuri que té els ulls plorosos. Quan ha entrat a l’avió també ha vist aquella altra noia, uns deu anys més jove que ella, que s’havien trobat a la clínica de Londres.

el meu cos jo decideixoMaig del 2014. Pensa que just farà 30 anys va fer el mateix viatge i pel mateix motiu amb la seva germana. La única diferència és que ara era ella, la mare, qui acompanyava a la filla. 30 anys enrere els seus pares no haurien entès ni acceptat els motius del viatge de la seva germana i, d’amagat, enlloc d’anar a Peñíscola (com tothom creia) van pujar a un avió direcció a Londres sense saber anglès ni tenir idea de com arribar a aquella clínica que l’associació (clandestina) els havia posat en contacte.

No s’hagués imaginat mai que tornaria a anar a Londres pel mateix motiu 30 anys més tard. Com podia ser tornar enrere d’aquella manera? Per què la seva filla, en ple segle XXI, no podia tenir dret al propi cos? Té només 18 anys, primer curs a la universitat i sempre amb bones notes. Per què un error d’una nit ha d’estroncar el seu futur? No està preparada per ser mare, per deixar-ho tot i concentrar-se en una criatura. Ella és una criatura.

Com criatures ho són en Javi i la Nuri, que amb 18 anys havien aconseguit sortir d’uns ambients familiars difícils. Tot i no tenir feina estable ni sostre, miraven d’ensortir-se’n. “No és el moment de tenir un fill, encara no li podríem oferir allò que es mereixeria i no volem repetir l’error dels nostres pares”, em van dir ben madurs. I pensa en la dona una mica més jove que ella, que tot i no conèixer la seva història, s’imagina que segur que té motius per fer el que havia decidit.

Si ets dona i mare entens que interrompre l’embaràs és una decisió complicada i que no es pren mai a la babalà. I és un pas que el prens individualment o, com a molt, amb aquelles persones que et coneixen i t’estimen. Com s’entén que Espanya hagi fet un retrocés que l’equipari amb països com Namíbia o Botswana i el situï darrere de gairebé tots els països europeus, excepte Irlanda i Polònia (els països més catòlics d’Europa)?

Fins a quin punt la dreta més rància i catòlica pot consumir un retrocés històric com aquest? I nosaltres? Dones, mares i homes, pares, hem d’estar impassibles com si això no anés amb nosaltres? No podem restar quiets perquè, un cop més, ens l’han tornat a engaltar.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit

 

Articles semblants:

  • No hi ha articles semblants

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *