Converses des de l’exili

Aquest cap de setmana hem estat a Brussel·les a visitar una bona amiga. A Bèlgica també hi tenim coneguts, persones que, per feina o amistats comuns, hem coincidit en algun moment i que, malauradament, ara no poden sortir d’aquell país. Evidentment volíem també conversar amb ells. I no va costar gaire lligar una trobada amb la Meritxell Serret i amb el Toni Comín. Amb Carles Puigdemont, no va ser possible, aquells dies tenia la seva família de visita.

La Meritxell Serret ens va rebre a la Delegació de la Generalitat a Brussel·les, just al costat del Parlament Europeu. Una càlida abraçada, paraules dolces i records que li portàvem d’amics comuns. Se la veia contenta de veure’ns, és d’agrair rebre visites, ens confessava, ens esperona a seguir. Li vam parlar d’algunes coses que fèiem a Vilafranca per recordar-los i reivindicar-los, com que cada dia els Músics toquen davant de l’Ajuntament acompanyats per veïns i veïnes; o que des del Comitè Llibertat hem organitzat algunes taules rodones, com una que va venir el seu company, el Ferran Civit, per parlar-nos de l’exili. És aquesta la força que no els fa defallir, ens confessava, i que estaven molt agraïts per tot l’escalf que reben.

Ens va explicar la feina que feia a la Delegació, la tasca de formigueta d’anar explicant la situació de Catalunya a eurodiputats de diferents partits i països. Vam parlar també del judici, just el dia que la vèiem havia declarat Oriol Junqueras i Quim Forn. De la dignitat de les seves declaracions. Però de tota la conversa, de més d’hora i mitja, el missatge que em va arribar més va ser: “No es guanyarà a Brussel·les, ni tampoc al judici. La República la farem des de cada barri i cada poble”.

L’endemà vam agafar el tren i vam anar a Lovaina per veure’ns amb el Toni Comín. Hi vam estar poca estona, aquests dies el reclamen en molts actes i té l’agenda atapeïda. Afable, amable, proper. Ens va confessar que no deixa que li preguntin com està. I si de cas, només contesta que està amb força per defensar la independència. Vam parlar del Consell de la República, de les entrevistes amb mitjans de comunicació internacionals, dels actes on participava físicament i en videoconferència, a Catalunya i a arreu del món.

De la conversa amb Comín em quedo amb la seva crida a la mobilització permanent. No podem estar de braços creuats, ens reiterava. “Aquells que volem la independència cal que reflexionem fins a on estaríem disposats a arribar per assolir-la”. Perquè, segons Comín, trontollant l’Euro serà més efectiu que ens facin cas els principals països europeus.

De les dues converses en faig una reflexió pròpia: hem de sumar i ser més gent, només així tindrem prou força per exigir una sortida política a aquesta situació. Però, alhora, hem de pensar, com independentistes, quin cost estem disposats a pagar per aconseguir la República Catalana, perquè no està sent un camí planer i, la independència no l’aconseguirem des del sofà de casa. Cal que sortim al carrer, que ens mobilitzem, que treballem des de les des de les associacions de veïns, els sindicats, les organitzacions socials, els ajuntaments. Ens hi hem d’implicar tots i totes.

Article publicat a El 3 de vuit.

Articles semblants:

  • No hi ha articles semblants

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *