El cinema que remou

“Facis el que facis estima-ho, com estimaves la cabina del Paradiso quan eres nen.” (Alfredo a Toto, Cinema Paradiso)

Al meu poble, com en molts d’altres als anys 80, tenia un cinema. I, també, com en molts, es feien dues pel·lícules el diumenge a la tarda. No hi havia diumenge que no anés al cinema El Casal de Bellvei. Els seients no tenien nom, però tots els veïns sabíem quin era el que ens pertanyia. Nosaltres sèiem en una de les llotges de l’esquerra, i, des d’allà, a més de veure la pel·lícula, m’agradava contemplar els espectadors a les fosques, les seves cares, els seus gestos.

El meu pare durant un temps era l’encarregat de fer el ‘canvi’ de pel·lícula. Això volia dir que, a la mitja part, recollia la pel·lícula que es feia a Bellvei per portar-la al Vendrell i intercanviar-la amb la que havien passat allà. M’agradava acompanyar-lo perquè així podia pujar a la cabina i, allà, em sentia com el nen Toto de Cinema Paradiso. Poder viure la màgia del cinema en la pròpia pell era emocionant: el so de la màquina, la concentració a l’hora de canviar la cinta el més ràpidament possible. Com, des d’aquella petita habitació es projectava tota una història a la gran pantalla capaç de remoure als espectadors.

El cinema del poble, però, va tancar. Aleshores ens desplaçàvem a Vilafranca o a Tarragona molts diumenges a la tarda. Primer amb els pares, ja de més gran amb la colla. Però no va ser fins l’època universitària, a Barcelona, quan vaig descobrir que existia un altre cinema més enllà del comercial de crispetes i multi-sales.

Vaig tenir la sort que la meva companya de pis (i amiga d’ànima) era becària a la mediateca de la Facultat i ens portava, molts vespres, pel·lícules clau de la història del cinema. Nits de projeccions i sessions llarguíssimes amb films que a voltes ens feien adormir, a voltes ens emocionava. En aquell sofà llardós del pis d’estudiants, en una televisió senzilla, vaig descobrir Kubrick, Bertolucci, Fellini o fins i tot Woody Allen.

En aquella època vivint a Barcelona, al Verdi o al Renoir m’hi vaig passar moltes tardes. Sales de cinema on vaig conèixer personatges d’arreu del món, paisatges, costums, accents i llengües que desconeixia. Històries explicades amb una sensibilitat que no havia conegut abans, que em trasbalsaven, que em feia pensar, a vegades riure, a vegades plorar. Allà vaig descobrir el plaer d’anar al cinema sola, de sortir de la sala i pair íntimament tot allò que has sentit durant la projecció. Sense prejudicis, sense comentaris, sense crítiques.

Ara, que fa més de deu anys que visc a Vilafranca, puc afirmar que és un regal per la vila i per tota la comarca que existeixi el Cineclub. Allò que sentia al Verdi o al Renoir, al sofà del pis d’estudiants o a dalt de la cabina del cinema de poble, ho he pogut sentir també en moltes sessions del Cineclub. Per molts anys més, Cineclub Vilafranca!

Article publicat a El 3 de vuit en motiu del 50è aniversari del Cineclub Vilafranca. Gràcies al Pep Ferret per proposar-me escriure’l.

 

 

Articles semblants:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *