El relat contra la llibertat

Ja fa anys que la maquinària està funcionant. La que mobilitza mitjans de comunicació i partits polítics per a la construcció d’un relat que situa l’independentisme en l’enemic a batre per tots aquells que se senten espanyols. Un relat que partits polítics i mitjans de comunicació han comprat i multiplicat a cop de titular, de tertúlia o de compareixença al Parlament.

Ja ho deia el ministre de Hitler, Goebbels: “l’enemic comú, uneix”. I, mentre la dreta espanyola (i també el PSC-PSOE) inocula el virus de “l’independentisme és el mateix que terrorisme”, amaguen el que realment s’hauria de batre: la manca de llibertats. I, l’esquerra espanyola sembla que se suma al joc. Perquè l’equidistància també és prendre partit.

Aquesta setmana hem vist la maquinària funcionant a tot drap amb l’operació policial  contra persones membres del moviment independentista les quals l’Audiència Nacional espanyola acusa de terrorisme, rebel·lió i sedició. Van entrar de matinada a les cases, mentre dormien, trencant portes i fent detencions, amb els fills i filles presents, sense proves evidents i com a prevenció de delictes en condicional.

Es tracta d’una nova onada repressiva, la mateixa que ja vam tenir fa dos anys en aquestes dates, i que busca generar un clima d’avís a les portes de la sentència pel 1-O. Ens volen atemorits i per això continuen amb la construcció d’aquest relat de violència i lligar independentisme amb terrorisme. Posar l’accent de nou en l’independentisme com l’enemic a batre per desmobilitzar el moviment independentista català que és completament pacífic i absolutament democràtic.

I malauradament aquesta maquinària no pararà de funcionar. Venen setmanes complicades, a les portes de conèixer la sentència i en període preelectoral. Al Twitter, a la televisió i en actes carregats de testosterona, veurem com es criminalitzen idees polítiques legítimes. No ens cansarem de repetir que l’independentisme és un projecte cívic, pacífic i no violent, que no té res a veure amb el terrorisme. Un moviment que ha estat avalat a les urnes, l’1O, però també en molts altres comicis. No podem caure en el parany de la provocació, però això no vol dir que haguem d’estar quietes i callades.

Sortim, cridem, reclamem. Perquè ho tornarem a fer.

Articles semblants:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *