El temps passa mentre ens distraiem

IMG_2339“Ulls de mussol, que tot ho observen. Mirada càlida, un pèl trista, amb pestanyes tirant a curtes. Unes ninetes que ràpid van d’un costat a l’altre, per no perdre pistonada de res del que passa al teu voltant.
Boca de maduixa, vermella i dolça. De fàcil somriure que entreveu que estàs ben desdentat. Quan dorms, el llavi de sota no encaixa amb el de dalt i dibuixa un cor que es deforma.
Mans d’estufa que sempre està calenta. Molsudes, fermes i amb uns dits llargs que comencen a aprendre a moure’s amb més finesa. Mans que tot ho volen tocar i que t’ajuden a obrir el camí.
Cames com coixins tous. Amb plecs, fins i suaus. Quan et poses de peu les comences a posar ben rectes, ja et queden pocs passos per començar a caminar”.

El petit de casa ja ha fet un any i ha passat massa ràpid, com ràpids passaran els anys que vindran. Costa recordar com era el petit fa uns mesos, ha canviat molt. Com deia aquella cançó de l’Anna Roig i L’Ombre de Ton chien, voldria tenir una capseta de records on guardar més d’un instant per tornar-lo a viure de nou.

Una bona amiga em va dir que a través dels nostres fills veiem com ens fem grans, però sovint no ens adonem que els nostres pares també es fan grans alhora. El temps passa factura a tots i, com qui no vol la cosa, ens situem en aquella edat adulta de què tens fills a càrrec però que també tens gent més gran a qui, possiblement i en els millors dels casos, hauràs de tenir-ne cura.

És que el temps passa mentre ens distraiem en córrer per esmorzar ràpid, per arribar a l’escola, per acabar la feina que toca, per preparar dinars i fer dutxes. Fins i tot no tenim temps ni d’esperar que s’assequi la roba que tenim estesa, i la pleguem una mica humida mentre s’acaba d’assecar prop d’una estufa. I tot ho fem per tenir més temps, per guanyar la partida al tic-tac del rellotge.

Temps guanyat, però per a què? Per seguir les rutines diàries que ens distreuen d’allò realment important: poder assaborir un moment, gravar-lo i guardar-lo en aquella capseta que tenim en algun raconet del nostre cap.

Ara que has fet un any, he escrit el primer paràgraf per no oblidar mai com ets ara.

Articles semblants:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *