Fases i vides

Fase 0. Són les vuit del vespre i et calces aquelles bambes de córrer. Més enllà del test de cooper a l’escola i d’afanyar-te per no perdre el tren, no havies corregut mai tant com aquests dies. I veus que a dos minuts de casa tens camins entre vinyes, i redescobreixes noves rutes, nous paratges. T’encantes veient roselles, malves i borratges i agafes al vol una conversa entre dos que caminen (a dos metres de distància) sobre les receptes que es poden fer amb aquella flor, que resulta que és comestible.

Fase 0. Són les deu del matí i tens una videoconferència de feina que se’t solapa amb la connexió del teu fill amb l’institut. I només un ordinador que es penja tot sovint. Negocies amb l’adolescent i acabeu acordant que faràs la reunió de feina i que ell després parlarà amb algun company de classe o amb el tutor perquè li passi les tasques a fer. Suspires. Ja has perdut el compte dels dies que has hagut de negociar-hi.

Fase 0. Són les dues del migdia i seus a taula amb la teva dona. Fa setmanes que no veus els néts ni els besnéts, però et truquen com no ho havien fet mai. Un dels fills us visita cada dia pel matí, per portar-vos la compra i alguna fiambrera amb el dinar. Te la mires i la trobes molt bonica, amb aquells ulls cristal·lins. Li omples el got d’aigua. “Rafel, no hi ha ningú al carrer avui i fa bon dia. No ho entenc. I els petits no ens venen a veure, a veure si s’hauran enfadat”. Amagues la tristor i per enèsima vegada li respons: “Paquita, no podem sortir al carrer, hi ha un virus, hem de quedar-nos un temps fins que passi. Però passarà, ja ho veuràs”. I li estrenys la mà amb la teva i et somriu.

Fase 1. Avui anem a veure els avis! Anirem a casa seva, tinc ganes de veure aquell cromo que vaig amagar sota el coixí encara hi és, i les joguines i jugar a futbol amb l’avi. No m’hi podré quedar a dormir, diu la mare. Però vindrà també la cosineta, i els tiets! I que puc fer abraçades, però amb mascareta, i que no faci petons. Això ja m’està bé, perquè la iaia sempre fa petons que deixen baves. Veig la mare molt contenta. Quan ha vist els avis ha plorat. El pare també tenia els ulls mullats. I jo notava un mal de panxa i una picor als ulls, que m’ha passat quan he arrencat a córrer amb la cosineta.

I així, milions de vivències que ens quedaran. Aquestes són més aviat boniques i molts som els afortunats que ens hi podem sentir reflectits. Però no oblidem que també n’hi ha milions de tristes i dures. Avancem fases, sí, tornem a la normalitat, sí, però fem-la millor. Refem-la.

Article publicat a El 3 de vuit

Articles semblants:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *