fotografies de Berlín

Un nen sobre un trineu de fusta arrossegat per la seva mare i lliscant sobre la neu camí del supermercat més pròxim. És així com es mouen aquells que tenen nens petits i volen seguir el seu dia a dia sense que la neu esbotzi plans. I els petits, feliços de trobar alguna baixada en una ciutat extensa i plana.

Una senyora d’uns 80 anys molt ben vestida s’aparta de la vorera per posar-se a sobre la neu més tova i deixar passar així el mini-camió que aplana la neu i traça els camins per on els vianants passem en les aquestes amples voreres de la Karl Marx Allee. Penso en aquesta dona i en tot el que ha debut viure en aquesta ciutat. Les dones d’aquesta generació, com l’escriptora anònima de “Mujer en Berlín“, tenen una mirada dura, la que tenen les persones que han vist truncades il·lusions i esperances per guerres i desenganys; que són les anònimes que van aconseguir que un país tirés endavant després de dues guerres.

foto berlin
Prenzleuer Berg

Un senyor amb ulleres, somrient, s’acosta a dos turistes, o sigui nosaltres, que tenen un planell a la mà i estan desorientats. En alemany ens indica que la Winterfeldt Plazt és molt lluny, que està nevat, que millor que agafem el metro. Li fem entendre que ens ve de gust caminar, que ens agrada aquella ciutat coberta de neu. Orgullós del que li hem dit, ens indica el millor camí fins aquell racó de la ciutat on ben aprop hi va viure Iggy Pop i David Bowie, o l’escriptor Christopher Isherwood, autor de la novela Adiós a Berlín, que portada al cine va ser Cabaret.

Passegem de la mà pel Tiegarten per por a relliscar davant la neu i el glaç que hi ha als camins d’aquesta selva blanca al mig de la ciutat. Riem quan veiem colles d’amics sobre els esquis; sí, esquí de fons al mig d’una ciutat de 3,7 milions de persones! Recordo aquella cançó del gran Rufus Wainwrigt i el fred em fa sentir viva i feliç. A l’altra banda del parc, allà on hi ha la Porta de Brandenburg estan desmontant la festa multitudinària de cap d’any on, com al nostre país per Sant Joan, els berlinesos celebren amb coets i focs artificials: restes de pòlvora i cartrons sobre la neu en qualsevol racó, plaça o vorera de la ciutat.

Creuem el pont de fades d’Oberbaumbrücke a les 2 del migdia del dia 1, estem ressacosos i una mica marejats per l’olor a alcohol i diversió que tenen encara els tramvies de la ciutat. Mirem cap a l’Spree i sentim música electrònica: quin festival que hi ha encara al Watergate, des dels vidres veiem com ballen al ritme de la ciutat més elèctrica de totes. Intercanviem mirades de complicitat entre els joves i no tant joves que encara no han tocat el llit i són pel carrer. “Berlín és pobre, però sexi” com diu el seu alcalde Klaus Wovereit.

Sopem a la Kollwitch Platz de Prenzleur Berg, un barri on les velles fàbriques s’han convertit en centres culturals; fem una cervesa després i acabem al Kaffee Burger on descobrim Tangaelektra, dos joves que amb una bateria, un violí i bases electròniques ens fan ballar sense parar. Xerrem amb uns nois de Leipzig, el cambrer ens fa un massatge i cansats ens despedim de la nit berlinesa, que no té aturador.

Blocs de pisos buits, edificis oficials de la RDA conviuen al costat de galeries d’art. La Torre de la Televisió símbol del Berlín oriental, té un Starbucks a la planta baixa (ai, si la mare del protagonista de Good Bye Lenin ho veiés!). Espais buits, solars amb exposicions, murals, sobretot allà on hi havia hagut el mur; que ara ja no hi és però encara es percep.

El darrer dia a la ciutat. Avui ha sortit el sol i és diumenge, més gent al carrer. Tornem a casa. Aquesta evasió a la rutina m’ha servit per reafirmar el meu amor cap aquesta ciutat i que és sobretot aquest esperit a no decaure, a renèixer, a tirar endavant i sorprendre, el que més m’enamora de Berlín. Com ella, tots som immensos, podem reinventar-nos i fer-nos més forts (de fons sona Berlín, de Lou Reed)

Articles semblants:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *