I finalment, el petit va arribar… Gràcies!

pau hospital

Et poses de part un diumenge a la nit, amb molta boira i humitat. A l’Hospital de Vilafranca ja hi ha qui porta 18 hores treballant i sembla que ens estigui esperant perquè ens atén amb un somriure, relaxa amb un copet a l’espatlla i explica que les hores que vindran seran de les millors de la nostra vida.

Les hores van passant i aquella habitació nova de l’hospital (sala de dilatació i de parts l’anomenen) està preparada amb un llit ple de dispositius especials per facilitar l’expulsió del nadó, una pilota i altres complements que ajuden a passar millor l’estona. Penses que l’equip que t’està atenent ja porta quatre parts i sembla que estiguin ben frescos, com acabats d’arribar a la feina.

Són les vuit del matí i encara no hi ha prou dilatació. L’equip de guàrdia s’acomiada: “mira que no parir mentre estàvem treballant nosaltres, això no es fa, ens perdem la millor part”, ens diuen rient. I llavors entra el nou equip, fan olor de dutxa matinal, se’ns presenten, miren l’estat de la qüestió, que sembla que va avançant ràpidament, i sento que comenten que una va a buscar cafè per totes.

Però el cafè es refredarà perquè no tindran temps de prendre’l. En pocs minuts el petit sembla que ja té unes ganes boges de sortir i jo d’apretar. Tot i que minuts abans havia baixat la guàrdia reclamant l’epidural, no hi ha temps de posar-la. “Bé, ho he aconseguit!”, penso.

Somriures, complicitat amb la llevadora i les infermeres, crits salvatges que sorprenen el pare de la criatura (“mai t’havia vist així”, diu). Instint animal. Més crits i més apretar i un plor que ens fa caure les llàgrimes. El del petit que ja el tinc a sobre, pell amb pell.

I elles segueixen treballant, somrient, satisfetes per la feina feta, animades perquè ha estat un bon part i això els dóna energia per engegar el dilluns i la setmana. Mentre el petit instintivament busca el pit, “vaig a escalfar els cafès”, diu somrient una de les infermeres. I riem tots.

Ens deixen entrar la petita que ja és germana gran a la sala de dilatació. Quin moment més emocionant. Es mira el petit, li toca les orelles, les manetes, els ditets. Està radiant, pregunta i pregunta, m’acarona a mi i al petit i ens ompla a petons. El pare té els ulls humits davant tal espectacle. Orgull de mare, sento.

Dos dies més tard sortim de l’hospital, amb el nostre fill a braços i pensant en els grans professionals que treballen a la sanitat pública. Que tot i les retallades en els seus salaris, equipaments i d’altres; miren d’oferir-te un molt bon servei i les millors atencions possibles. Moltes gràcies, han estat uns dies inoblidables com seran, segur, els que vindran.

Articles semblants:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *