#indignats

Article publicat avui a El 3 de vuit

La Maria té dues carreres universitàries, un màster i quasi 30 anys. Viu en un pis compartit amb la seva parella i una altra noia. Fa més de deu anys que ha anat treballant a temporades, fent pràctiques i substitucions. Ara fa mesos que no té feina. Segueix estudiant mentre cobra l’atur i pensa marxar a Holanda a treballar.

El Tomàs té 23 anys. Està fent un cicle formatiu de grau superior de mecànica. Només troba feina per fer pràctiques en diferents tallers de cotxes. Té nòvia, la Marisa, que en té 24. Ella va estudiar un cicle de grau mitjà en Sociosanitària i treballava en un hospital fent substitucions. Fa un parell de mesos, amb les retallades, ha anat al carrer. Sort que s’acosta l’estiu i ha trobat feina en una gelateria davant de mar. Poc sou, però “algo és algo” Un i l’altre viuen a casa els pares, ni es plantegen emancipar-se.

La Montse és arquitecta. Tenia el seu propi despatx i molta feina. Es va comprar una casa al centre amb la seva parella, la van reformar tota i es van hipotecar. Tenen dos fills. Ara no rep encàrrecs i moltes de les obres que havia dissenyat s’han aturat. Sort del sou del seu marit, que poden anar fent. Tot i això es plantegen llogar el pis i anar-se’n a viure al pis de sota casa dels seus pares, al poble.

El passat diumenge, 19 de juny, hi havia moltes persones com la Maria, el Tomàs, la Montse i la Marisa a la manifestació de Barcelona. Molts d’altres no hi èrem físicament, però com si hi fossim. Aquesta crisi social ens afecta a la pròpia pell i, si no, ben aprop, a familiars, a amics. Simpatitzem amb els acampats, amb aquest moviment i no som anti-sistemes, punkis, ni okupes. Simplement som persones que vèiem que tot el que fins ara funcionava ja ha caducat. Aquest sistema econòmic que fins fa poc ens empenyia a tirar de beta ha degenerat i ha quedat pal·lès que és fum; els nostres representants polítics van en una altra direcció, busquen els portaveus d’aquest moviment quan aquests no existeixen, i no escolten què es diu a les places. Els mitjans de comunicació se situen lluny a l’hora d’explicar què està passant i només es fixen en la superficialitat del moviment i en fets anecdòtics.

Però senyors i senyores, molts estem indignats. Indignats perquè vam creure en un sistema, en una forma de fer, en un present i un futur que s’ha demostrat fals, fum, fonedís. Vam depositar la confiança en uns bancs que del no res en fèien prèstecs, hipoteques, accions; en un sistema polític que premia els polítics amb més simpaties dins del partit i no els polítics veritables que treballen pel seu poble. Una societat marcada per la superficialitat dels diners i pobra de valors. I així estem, enmig d’una crisi econòmica, social i política.

Avui, orfes d’aquest sistema, l’únic que ens queda és viure el dia a dia, no defallir i intentar ser feliç amb poca cosa. Com deia una pancarta a plaça Catalunya i recollia el sociòleg Manuel Castells en un article a La Vanguardia: “Anem a poc a poc perquè volem anar lluny”. La Montse, el Tomàs, la Marisa i la Maria; jo i, segurament tu, creiem que les coses es poden fer d’una altra manera. Per molts, el que va passar el 15M i el que ha passat el 19J és un bri d’esperança davant d’un futur que se’ns presenta negre. No perdem doncs aquesta oportunitat.

Es pot llegir també aquí.

Articles semblants:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *