Les cacatues continuen existint

Ja fa temps que miro d’evitar les tertúlies radiofòniques d’emissores com RAC1 i Catalunya Ràdio i més si sé quins tertulians hi participen (les emissores estatals no apareixen al meu dial per prescripció mèdica). Però diguem que dilluns estava en baixa guàrdia i no em vaig adonar que després de l’entrevista de Jordi Basté a Oriol Junqueras els tertulians iniciaven una ronda de preguntes al cap de l’oposició. Si us he de ser sincera, no estava massa atenta ni a l’entrevista ni a les preguntes que li feien (estava conduint i pensant en les meves cabòries), però de cop vaig parar l’atenció: Oriol Junqueras esbroncant els tertulians! Va dir algo així com “en cap país occidental passaria que s’estigués fent aquest espectacle davant d’un cap de l’oposició”. Chapeau Junqueras!

Sincerament, els espais de tertúlies amb personatges que se saben amb el dret i la potestat de parlar de tot i de res, on massa sovint es falten el respecte entre ells i que el conductor del programa té més feina a fer callar i fer respectar els torns de paraules que a treure temes d’interès per debatre, haurien d’estar en extinció.

Fa ja quatre anys, des d’aquesta humil columna, em queixava del mateix
. Anomenava “cacatues” a aquests personatges que et trobes massa sovint a tot arreu, a la tele, a la ràdio, als diaris i també a internet. I no estic sola davant d’aquesta lluita, segur que tu que estàs llegint això també n’estàs tip d’alguns d’aquests tertulians que es creuen els portadors de la gran veritat i la proclamen a crits i amb falta de respecte sense tenir en compte que, a l’altra banda, hi ha lectors o oients prou intel·ligents com per canviar de canal o de dial. Tranquil, no estem sols! Només cal veure els comentaris de la notícia del diari Ara sobre l’esbroncada de Junqueras.

I any rere any segueixen fent els mateixos espais, els mateixos protagonistes i aquesta grisor d’altres èpoques. Fa quatre anys al·legava per uns mitjans de comunicació amb menys tertulians i més experts reals que, a banda de la crispació, la provocació i la rumorologia, parlin amb coneixement de causa. Però nois, sembla que això és difícil. Potser no som un país tan creatiu com pensàvem, ni comptem amb persones expertes amb dots comunicatives, educació i civisme. Potser si que l’anomenat oasi català té més persistència que un fong entre els dits del peu durant un estiu xafogós.

Per si de cas, miraré d’estar més alerta quan condueixi perquè no em torni a passar. No, millor, passaré de la ràdio i m’empassaré el CD del Super3. Co-nnec-tem!

Article publicat a El 3 de vuit

Articles semblants:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *