Piiii!!

IMG_1857
Una de les darreres preses, a Cadaqués

Aquesta és la paraula del nostre estiu. L’ha pronunciat el petit de casa fins fa tres setmanes: “Piiii!”, em deia, insistint, agafant-me de la mà mentre buscava un lloc on jo podia seure i ell pujar sobre la meva falda i mamar. Ara aquesta paraula ja és història. Hem acomiadat la lactància materna després de dos anys i mig. L’estiu del 2016 el recordarem com el del deslletament del petit, amb la seva darrera presa a Cadaqués, a la platja, mirant-nos tots dos, amb olor de mar i de suor.

I el meu fill té dos anys i mig, camina, parla una mica i ja no porta bolquer. I sí, prenia pit a totes hores, quan li venia de gust; però també li agraden els entrecots, les olives i els musclos. Tant li feia si estàvem al carrer com a casa, a la platja o al mig d’un correfoc, ell volia pit i punt. I li vaig donar fins que vam decidir (jo més que ell) que s’havia acabat.

Ara ja el tenim deslletat. La mare més alliberada (ho reconec). Però això no treu que no hi hagi nostàlgia per part meva, alguna rebequeria per part seva i més d’una llàgrima per part dels dos. No és només aliment, és un vincle especial i únic que estableixes amb el teu fill/a. Durant dos anys i mig hem tingut una relació especial, el pit l’alimentava, el consolava, l’adormia. Li servia per fer front a les vacunes, a les caigudes, a les enrabiades i també a les alegries.

A casa hem viscut dues lactàncies prolongades: la de la meva filla gran amb un deslletament menys traumàtic, per mutu acord després de també dos anys i mig; i aquesta darrera del fill petit. Sóc del parer de què cada família, cada mare, tria com vol criar el seus petits. I així com no hauríem d’opinar si una dona decideix no donar el pit a un nadó, tampoc cal que ens posem en si fa una lactància prolongada. Quants cops he hagut de sentir que “L’estàs malcriant”, “Aquest nen no el destetaràs mai”, “Vols dir que et surt alguna cosa d’aquí?”, “S’engreixarà molt, a més de menjar, ara el pit!”, etc. Són nombrosos els estudis que parlen dels beneficis d’una lactància prolongada i l’Organització Mundial de la Salut recomana que l’alletament s’allargui fins els dos anys del bebè. Així que, i si deixem d’opinar? I si mirem de ser més comprensius?

D’aquests alletaments em queda el record d’una experiència emocionant amb els meus fills; d’un vincle únic. I també em queden molts moments especials de converses amb altres dones, mares, que també han viscut una lactància prolongada. Com aquella cambrera de Pamplona, que em servia un pintxo mentre jo donava el pit i em comentava com de bonic va ser donar de mamar a la seva filla fins els 3 anys. Sort que fem pinya, fem tribu.

I si veieu una mare donant el pit a un nen/a que ja corre, penseu que estan vivint un moment tendre, especial i que és natural i normal. Com ho és que els meus fills, quan juguen a nines, es posin un bebè al pit i l’acaronin. “És que mama, volen piiii!”.

Article publicat a El 3 de vuit

Articles semblants:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *