Reivindicar de nou el català a l’escola

Fins als set anys, vaig anar a l’escola Sant Julià de l’Arboç, una escola pública on la llengua que tenia més pes,  a l’hora del pati, amb les converses amb els meus companys, era el castellà. Parlem de mitjans dels anys 80, d’una escola d’un poble amb una important  indústria amb treballadors provinents de diferents punts de l’estat i que eren castellanoparlants.

S’havia aprovat la Llei de Normalització Lingüística del 1983 que va significar fer del català la llengua pròpia de tot l’ensenyament i; molt important, no separar l’alumnat per raó de llengua i garantir que tots els nens i nenes de Catalunya, havien de poder utilitzar normalment el català i el castellà al finalitzar l’etapa escolar. Una aposta educativa que va tenir molt d’èxit (quasi totes les forces polítiques i socials de Catalunya ho recolzaven).

La meva mare era directora d’aquella escola de l’Arboç on majoritàriament els alumnes eren castellanoparlants. No recordo massa aquella etapa, per això li he demanat que m’ho expliqui. Em parla de les classes “clandestines” de català a casa de la Cardó, al Vendrell,  mentre estudiava magisteri. Es preparava per poder-se treure el títol de mestre de català. O de l’Escola d’Estiu que organitzava l’Associació de Mestres Rosa Sensat,  a Saifores, a la casa de la Marta Mata on es mostrava noves formes d’educar i d’ensenyar que no tenien res a veure amb el que aprenien a la facultat. Era la nova escola catalana.

L’any 1982, ja tenia les oposicions i va accedir a una plaça a l’escola Sant Julià a través del concurs de trasllats de l’Escola Catalana. Començava un projecte engrescador: el de la immersió lingüística, amb la finalitat que els nens i nenes d’aquella escola no es separessin en classes diferents per raó de llengua, sinó tots junts i poder acabar l’Educació General Bàsica parlant i escrivint correctament les dues llengües.

La meva mare m’explica que un dels reptes més importants era aconseguir una bona harmonia entre els mestres, el personal no docent, els alumnes, però sobretot amb els pares i mares. Es feien les classes en català, per centres d’interès, i de manera molt natural, l’alumnat aprenia el català, sense ni adonar-se’n. Al pati, la major part dels nens, parlaven i jugaven en castellà, però a l’entrar a classe, canviaven el xip. Es buscava la implicació dels pares a través de les extraescolars: competicions de handbol, bàsquet, balls de bastons, calçotades i molt més.

Les famílies, algunes reticents en un principi, tenien por de què els seus fills perdessin el castellà, però van veure ràpidament que no deixarien de perdre la seva llengua materna i que, alhora, s’enriquien aprenent-te una altra d’una forma senzilla i natural. I el més important, els seus fills podrien tenir les mateixes oportunitats que els seus companys catalanoparlants. Ma mare recorda el suport incondicional que van rebre de l’AMPA durant aquella etapa i li brillen els ulls quan recorda com de bé aprenien el català els nanos que a casa només parlaven castellà, i sense ser cap trauma.

Ara, quaranta anys més tard, pretenen carregar-se la immersió lingüística des d’un despatx que està a 600 km d’aquí? Com es pot liquidar un projecte molt ben elaborat, treballat per tots els sectors de l’ensenyament, consensuat per diferents forces polítiques i socials, avaluat i que ha donat els seus fruits? La immersió lingüística ha portat molts bons resultats, s’ha fet molta bona feina i és incomprensible que amb dos dies vulguin acabar amb el sistema.

Que es pugui escollir la llengua vehicular d’aprenentatge només crearà més fractures entre la societat. Si us plau, polítics, parleu amb pares, mares, mestres i alumnes fills de la immersió lingüística en català. El que m’ha explicat la meva mare és només un petit cas d’èxit, però en trobareu molts, tants com persones hem gaudit d’aquesta política d’immersió lingüística.

Article publicat a El 3 de vuit, 23 de febrer de 2018

Articles semblants:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *