Seguim dempeus

Fa un any, en aquestes dates, ens manifestàvem al crit de ‘Votarem’ i ‘Volem votar’. Com a societat civil ens organitzàvem per fer guàrdies als col·legis electorals, a cop de whatsapp organitzàvem una acció, una empaperada, en definitiva, un moment on junts i amb convicció ens sentíssim segurs i forts davant d’un estat que enlloc d’usar les paraules i el diàleg, usava la força.

Fa un any, en aquest mateix diari, escrivia que “No sé si se’ns prendrà seriosament a Europa i a la resta del món; no sé com més ens pot castigar l’estat espanyol. No sé què passarà el dia 2 d’octubre, ni el 3, ni el 4. Però sí que sé algunes coses bàsiques: sé que vull viure en una democràcia plena que no té res a veure amb la que l’estat espanyol m’ofereix; vull esborrar el franquisme i la grisor d’èpoques passades i que massa sovint hem vist aquests dies en polítics i alts càrrecs espanyols; vull que les lleis que la gent consideri injustes es puguin canviar, és així com s’evoluciona. Vull que tinguem mecanismes per a poder tenir una societat més igualitària, oberta i justa”

Ara sí que sé què va passar el 2 d’octubre, i el 3 d’octubre i el 5 de gener i el 17 d’agost. Sé que tot i les amenaces i la violència, més de 2,2 milions de persones vam anar a votar i el 90% vam votar que sí. Que vam sortir al carrer, ens vam manifestar molts cops els dies següents i les setmanes següents. Que hi ha persones que cada dia es reuneixen davant d’un Ajuntament o d’una presó, o d’un símbol qualsevol, per denunciar la manca de llibertat i democràcia que estem patint en aquest moment.

Sé que Europa ens ha girat l’esquena, que hem pecat d’il·lusos perquè l’Estat i el poder judicial i policial és més opressor i franquista del que ens imaginàvem. Perquè l’esquerra espanyola i els mitjans de comunicació de l’estat només ofereixen la versió ‘oficial’ dels fets, no hi ha veu al pluralisme. Ha estat un any on hem vist el pitjor de la política, l’afany de confrontació per esgarrapar vots, de la política dictada per les entranyes i poc per la raó.

I el més dur de tot, un any més tard de l’1 d’Octubre tenim nou persones demòcrates, que, per defensar allò que vam votar, són a la presó sense haver-se celebrat encara cap judici i amb la certesa que aquest no serà pas just. I més representants polítics i també artistes i activistes són a l’exili per evitar una justícia injusta. Privats d’estar amb els seus fills, família, amics, companys. Privats de respirar la llibertat, de veure les estrelles, d’abraçar aquells que estimen.

No sé què ens depararà l’any vinent. Però segueixo encara més convençuda que mai en aquelles coses bàsiques que ja apuntava l’any passat: vull una societat més igualitària, oberta i justa. I seguiré defensant que, per arribar-hi, ens cal desfer-nos de l’opressió d’un estat espanyol (polític, policial i judicial) gris, opressor i amb pòsit franquista.

Escrit al 3 de vuit.

 

 

 

Articles semblants:

  • No hi ha articles semblants

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *