Sempre en guàrdia

Un camí qualsevol prop de Vilafranca 2018. De juny a setembre ens trobem un grup d’amigues en un punt d’un camí, amb la bicicleta. Pedalem entre vinyes, fem pujades i baixades per camins, xerrem, riem, desconnectem. Això sí, ens avisem al sortir de casa perquè estarem tres o quatre minuts pedalant soles, i ens avisem de nou, quan ens separem i arribem a casa.

Vilafranca 2015. Tinc fal·lera per córrer. Quan surto sola, ho faig per camins que sé que seran transitats. I mai, mai, escoltant música. A més de córrer, cal estar atenta a qualsevol moviment. El mòbil, sempre preparat.

Vilafranca 2009. Sortim de l’única discoteca que hi ha, després d’anys de no trepitjar-ne cap. Ja surt el sol. Ens ho hem passat bé. Quin tip de ballar. Toca tornar a casa. Els meus peus quasi no toquen a terra, el mòbil a la mà dreta i les claus a l’esquerra.

Sitges 2007. Sóc a l’últim tren tornant cap a casa. Tinc clar on he de seure: al primer vagó, just a tocar de la cabina del conductor. I tinc clar que la mirada més o menys baixa, no cal que es creui amb la mirada de ningú més. Per si de cas hi ha malinterpretacions.

Calafell 2004. Estem de festa. Ballem, bevem, ens ho passem bé. Un noi s’acosta i balla prop teu. De cop, però, està a tocar i això et molesta i t’incomoda. Gires cua i busques amb la mirada aquella amiga salvadora. Ja no t’ho estàs passant tan bé.

Barcelona. 2001. Les tres de la matinada d’un divendres qualsevol. Plegades retirem del bar i anem fent camí, cada una a casa seva. Sóc la que visc més lluny, a mi no m’acompanya ningú, però tinc les meves estratègies: caminar darrere una parella, buscar els carrers més transitats, anar pel mig del carrer si no passen cotxes.

Bristol 1998. Passaré un mes sola en un país que no és el meu. Volo sola i tinc 18 anys. Sé més o menys com fer-m’ho per moure’m per l’aeroport de Heathrow i arribar fins l’estació d’autobusos. I si no, tinc clar el consell de ma mare: si necessites ajuda, demana-la a una senyora de mitjana edat.

Bellvei 1992. Juguem al carrer després de sopar. Tenim clars els límits, els carrers on podem estar. Al tornar a casa, ens acompanyem fins a un punt entremig i, des d’allà, arrenquem a córrer cada una a casa seva, com si se’ns anés la vida.

Si heu arribat a llegir fins aquí, estic segura que alguns pensaran que exagero o que sóc una paranoica, sobretot si són de sexe masculí. És trist però totes les dones sabem quan i com hem d’estar en guàrdia. Si ets un home, pregunta a la teva parella, a la teva mare, a la teva amiga. O a la teva filla. Segur que et diran que és una autèntica merda haver d’estar sempre en guàrdia.

Article publicat a El 3 de vuit

Articles semblants:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *