“Veus tolerants i crits ignorants” article publicat a El 3 de vuit

Buscàvem company o companya pel nostre pis d’estudiants de Barcelona. Érem tres noies, dues del Montseny i una del Penedès. Va arribar al pis i vam fer la típica entrevista: d’on era, què estudiava, li vam ensenyar l’habitació que llogàvem, la cuina, el menjador, el bany i el balconet des d’on es veia la Sagrada Família si estiraves una mica el cap.

Tot això ho vam fer en castellà, ella era de Valladolid i venia a acabar la carrera a Barcelona. Li vam explicar que al pis sempre parlàvem en català i la televisió sempre estava encesa a TV3. Li vam comentar que entre nosaltres parlàvem sempre en català pensant-nos que potser tot plegat no li faria el pes. No va ser així.

Les primeres setmanes al pis vam practicar força el castellà, tot i que ella ens demanava que no, que parléssim en català. Ens era natural canviar l’idioma, de fet ho acostumem a fer sempre quan algú se’ns relaciona en castellà. Vam celebrar la castanyada i vam fer panellets i abans de Nadal, vam portar la Bea al Mercat de Santa Llúcia i li vam ensenyar què era allò del tió. I cada mes rebíem un paquet de MRW amb embotits ibèrics que ens enviava la seva mare des de Valladolid. Quina festa era rebre aquell paquet!

Va arribar el gener i ens vam retrobar de nou al pis després de les vacances de Nadal. Vam fer un sopar especial amb l’embotit de Valladolid, un Ribera del Duero i una ampolla de cava que vaig portar jo. Als torrons ens vam adonar que durant tot el sopar la Bea havia estat parlant en català. Vam al·lucinar. S’havia apuntat a un curs de català i li agradava viure amb nosaltres perquè així aprenia més ràpid l’idioma. “És lògic que vulgui aprendre aquesta llengua si he vingut aquí a estudiar i a treballar”, ens va dir. En menys de tres mesos parlava el català de fàbula. D’una forma natural, l’havia anat coneixent i aprenent. Estàvem molt contentes i alhora confoses. La Bea ens trencava molts tòpics.

Ara, deu anys més tard, quan escolto parlar “d’espanyolització” en boca d’un ministre, no puc evitar recordar aquesta història que us he explicat. Quan veig portades de segons quins diaris i escolto tertulians de la caverna mediàtica penso que són uns ignorants i no tenen ni idea del que passa aquí, a Catalunya i que voldria que coneguessin a la Bea.

A la Bea no la vam “catalanitzar” ni la vam obligar a parlar en català. No li vam fer menjar per obligació cap panellet ni la lligàvem al sofà per fer-li escoltar música en català o veure les notícies de TV3. Ella simplement trobava natural haver d’aprendre una llengua i la forma de fer d’un país. I això no la feia ser menys castellana o espanyola. De fet, ara viu a Bèlgica, parla en flamenc i quan ens comuniquem ho seguim fent en català.

Per això, perquè he tingut la sort de conèixer la Bea penso que com ella n’hi ha d’haver molts i moltes a Espanya. Veus de persones del carrer que respecten la forma de fer d’un país i que saben que conèixer genera riquesa. Veus intel·ligents i tolerants que, malauradament, queden amagades per portades i renecs d’ignorants (positive stress examples).

Veus tolerants i crits ignorants, article a El 3 de vuit

Articles semblants:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *