Els més vulnerables

No sé si heu vist el vídeo que s’ha convertit en viral de la ONG “Save The Children” sobre l’efecte d’una guerra en una nena de vuit anys. El vídeo comença amb una imatge feliç, ella bufant les espelmes. I continua amb escenes quotidianes d’una família fins que, ràpidament veiem que alguna cosa està passant: notícies no massa bones a la televisió, els pares que parlen en silenci, la casa sense llum, bombardejos, fugida en cotxe, a peu, camps de refugiats, hospital. I acaba amb una imatge: la nena davant una espelma per bufar l’espelma del seu novè aniversari. Se la veu més prima, esblanqueïda i amb la mirada molt trista. No té esma per bufar. Després una frase “Que no passi aquí, no vol dir que no estigui succeint”.

El vídeo el vaig veure fa tres o quatre mesos i em va colpir. Ara, després dels atemptats a París, de Brussel·les en fase d’alerta; que França bombardeja i seguirà fent-ho amb més intensitat en els propers dies i que Hollande busca més aliats al Regne Unit, Estats Units, Alemanya i Rússia; les imatges d’aquesta noia em persegueixen. No puc deixar de pensar que aquella nena del viral bé podria ser de Síria, com de Paris, com de Barcelona. “Que no passi aquí, no vol dir que no pugui passar”, em dic a mi mateixa quan sembla que, pels que ens manen, només la guerra és la solució a la guerra.

Fa uns dies entrevistava a Marina Rossell pel Surtdecasa.cat. Acaba de publicar un disc, “Cançons de la resistència” ple d’himnes durant la segona guerra mundial i la guerra civil; un exercici per no oblidar els efectes que una guerra pot tenir. Rossell em va citar Paul Valery: “La guerra la fan homes que no es coneixen seguint les ordres d’homes que si que es coneixen”. I llavors és quan vas més enllà del titular i les fotografies i llegeixes que la indústria armamentista està cotitzant a l’alça aquests dies a la borsa i que són els Estats Units, Regne Unit, Rússia i França els principals països exportadors d’armes. Quanta hipocresia.

I em poso el nou disc de la Marina Rossell, concretament escolto “Lili Marleen”, aquella cançó que quan sonava durant la segona guerra mundial, els dos bàndols paraven d’atacar-se i l’escoltaven plegats. I penso en els nens d’aquí, i els de Síria, i els que estan dins de l’Estat Islàmic, i els de Nigèria i el Congo. En els que ballaven a la sala Bataclan i els que prenien una cervesa o una copa de vi en una terrassa de Paris; en els meus fills, en tu i en mi. I també penso en aquells que ens volen sotmesos, uns i altres, en la cultura de la por.

Article publicat a El 3 de vuit

You Might Also Like

Leave a Reply