Sobre la Maria, l’institut, tu i jo

La Maria és professora en un institut. És de les veteranes. Sempre ha gaudit de la seva feina, li agrada estar envoltada de nois i noies en l’edat “difícil” dels 12-14 anys. Alguns dels seus alumnes ja tenen ara uns 40 anys. En conec uns quants i pocs d’ells en dirien alguna paraula fora de to de com és la Maria com a professora. Té caràcter, és de les que difícilment se li pot prendre el pèl, però alhora, sap quan toca mostrar-se distant a l’alumne i quan és el moment d’acostar-se a ell i fer-li una abraçada o animar-lo.

No acostumava mai a queixar-se de la feina. Mai fins fa uns anys. Ara la Maria  m’explica que té molts alumnes per aula, que les retallades es noten massa i que a l’institut no disposen de massa professionals en pedagogia o psicologia. Amb classes amb trenta alumnes o més és difícil detectar si algun d’ells requereix d’algun suport extra. Diu que els professors fan mans i mànigues per substituir algun company quan aquest està malalt; o que l’hivern passat van estar sense calefacció.

També comenta que no reben massa suport per part de les famílies. Fa uns dies, al seu institut, un alumne va aixecar el braç a un professor perquè aquest li havia requisat el mòbil. Al noi se’l va amonestar i es va trucar als pares. Aquests, però, impassibles, com si no anés amb ells. I s’està convertint en normalitat veure els Mossos d’Esquadra o la policia local patrullant per davant del centre.

Vaig pensar en la Maria quan vaig saber de la tragèdia a l’Institut Joan Fuster de Barcelona. En ella i en els seus companys, en amics meus que treballen en instituts, en professors que he tingut. Un ofici, el de mestre, que està devaluat, que no se’l pren en consideració i que rep cops d’arreu (d’administracions que retallen, famílies que no col·laboren, alumnes amb una manca de noció del respecte).

Però també vaig pensar en l’Àlex, el Jordi, la Mariona, el Marc o l’Eva. En tu i en mi, en l’accident de l’avió dels Alps, en el co-pilot, en el noi que dilluns portava un ganivet o una ballesta a sobre. Pensava en com davant determinats comentaris (“tinc una llista negra”, “en vull fer una de grossa”, “m’agraden les armes”, etc.) girem l’esquena quan el que potser hauríem de fer és escoltar, atendre i posar-ho en mans de professionals.

Article publicat a El 3 de vuit

You Might Also Like

Leave a Reply