Ana Orantes som totes i tots

El 1997, Ana Orantes va explicar a Canal Sur els maltractaments físics i psicològics que rebia del seu marit, José Parejo, durant 40 anys. Abans havia denunciat fins a 15 vegades els maltractaments, però sense resultats. Tretze dies després de la seva aparició i denúncia pública a la televisió, l’Ana va ser assassinada pel seu marit.

Fins aquell dia, la violència masclista vers les dones formava part de l’àmbit privat, no se’n parlava, era silenciada. Aquell assassinat va marcar un abans i un després i va situar la violència masclista en l’agenda política i dels mitjans de comunicació. I es va començar a legislar. Per exemple, la llei catalana del 2008 va ampliar la violència masclista en els àmbits més enllà de la llar (com el familiar, laboral i comunitari) i el desembre de 2020, la llei es va modificar i es va ampliar a les formes de violència digital, obstètrica, de segon ordre i la vicària, en els àmbits educatiu, digital, institucional, vida política i esfera pública.

Per què la violència masclista és un problema estructural, social i polític que té lloc arreu i de múltiples formes. Només veiem la punta de l’iceberg de les violències masclistes, greus, molt greus, amb assassinats i fets brutals. Però no podem obviar que aquest iceberg té una base gran, molt àmplia, que són les violències quotidianes que patim les dones de forma diària i que encara són normalitzades. El ‘com vas així vestida?’ o ‘amb aquest humor, deu tenir la regla’, o ‘segur que ha arribat aquí perquè se n’ha anat al llit amb algú’ són molt més que bromes o prejudicis, és també violència estructural que patim les dones i que massa sovint ens fa baixar el cap, frena, acovardeix. No podem permetre-ho i és feina de tots, de les dones, però sobretot dels homes, denunciar-ho.

Ana Orantes va ser valenta, va denunciar públicament i li va costar la vida. Per ella i per totes les dones que han vist truncada la seva vida, homes i dones no podem callar i hem de ser valentes. Dir que les bromes no fan gràcia, aturar el company de feina que humilia la companya, acompanyar les dones que denuncien. No deixar-ne passar ni una! En definitiva, facilitar l’empoderament, el no baixar el cap, el cridar ben alt que ja n’hi ha prou.

Perquè el feminisme és per a tots, per a homes i dones. El feminisme no va només d’igualtat entre homes i dones, ni només de drets. El feminisme va d’acabar amb aquests patrons culturals del patriarcat. El feminisme és construir un món més lliure

You Might Also Like

Leave a Reply