Camp d’estiu

Cuc a la panxa la nit abans mentre es fan la motxilla. Sac de dormir, aïllant i roba impermeable, que sembla que plourà cada tarda. Lot, pals per caminar i també esprai anti mosquits. I sobretot, el fulard, imprescindible. I l’endemà, cor encongit i emoció sostinguda mentre els hi dius adéu. I la campen, més de deu dies, en un terreny del Pirineu.

Mentre estan allà hi penses tot sovint. Què deuen fer? S’enyoren? Els hi deu ploure? No en tens notícies, però et dius internament allò de ‘No news, good news’ i fas el cor fort perquè també és per a tu un aprenentatge: es fan grans i et sorprèn com cada cop també més autònoms.

I dues setmanes més tard arriba el moment de la tornada i baixen de l’autocar ullerosos, més alts i més bruts, però amb una rialla immensa. I més grans. I en aquella abraçada se t’encomanen els seus ulls plorosos. Emoció per tornar a ser a casa, emoció també perquè s’acomiaden de la família que han fet allà, en aquell terreny vora un riu, als peus d’una muntanya. “Tenia ganes de tornar i ganes de quedar-me”, és el sentiment que es repeteix en les seves mirades. I s’abracen i s’acomiaden i es tornen a abraçar i junts canten a crits ‘és l’hora dels adéus’ i t’esborrones des de la distància.

A casa t’expliquen que, efectivament, els va ploure cada tarda però que tenien les tendes tan ben muntades i un tendall i no va ser problema, que no van poder fer el cim que volien, però de l’aventura en van fer una cançó. I que un dia és el dia del revés i l’altre el dia guarro i que una nit es van estirar fora la tenda amb el sac, per reflexionar i mirar les estrelles i a les quatre de la matinada es van despertar glaçats però feliços. Que feien serveis i això vol dir rentar els plats o mantenir el campament net. I ens diuen que sí, que ens han enyorat però que feien pinya tots i s’ajudaven.

I ens parlen d’ells, dels seus referents aquells dies, dels caps i les akeles, de com els han acompanyat i n’han tingut cura. Que un dibuixa molt bé, que l’altre els abraçava fort quan tenien un moment trist i que una feia uns creps deliciosos. Quina sort en tenim, d’aquests joves especials i únics, que deixen una petjada tan important a la nostra canalla i que fan que tot sigui màgic. Quina sort dels caus, escoles de ciutadania, de respecte i d’estima a l’entorn. Gràcies AEiG Pere II i Santa Maria de Foix per aquests camps d’estiu que perduraran sempre en la seva i la nostra memòria.

Article publicat a El 3 de vuit.

You Might Also Like

Leave a Reply