I finalment, el petit va arribar… Gràcies!

pau hospital

Et poses de part un diumenge a la nit, amb molta boira i humitat. A l’Hospital de Vilafranca ja hi ha qui porta 18 hores treballant i sembla que ens estigui esperant perquè ens atén amb un somriure, relaxa amb un copet a l’espatlla i explica que les hores que vindran seran de les millors de la nostra vida.

Les hores van passant i aquella habitació nova de l’hospital (sala de dilatació i de parts l’anomenen) està preparada amb un llit ple de dispositius especials per facilitar l’expulsió del nadó, una pilota i altres complements que ajuden a passar millor l’estona. Penses que l’equip que t’està atenent ja porta quatre parts i sembla que estiguin ben frescos, com acabats d’arribar a la feina.

Són les vuit del matí i encara no hi ha prou dilatació. L’equip de guàrdia s’acomiada: “mira que no parir mentre estàvem treballant nosaltres, això no es fa, ens perdem la millor part”, ens diuen rient. I llavors entra el nou equip, fan olor de dutxa matinal, se’ns presenten, miren l’estat de la qüestió, que sembla que va avançant ràpidament, i sento que comenten que una va a buscar cafè per totes.

Però el cafè es refredarà perquè no tindran temps de prendre’l. En pocs minuts el petit sembla que ja té unes ganes boges de sortir i jo d’apretar. Tot i que minuts abans havia baixat la guàrdia reclamant l’epidural, no hi ha temps de posar-la. “Bé, ho he aconseguit!”, penso.

Somriures, complicitat amb la llevadora i les infermeres, crits salvatges que sorprenen el pare de la criatura (“mai t’havia vist així”, diu). Instint animal. Més crits i més apretar i un plor que ens fa caure les llàgrimes. El del petit que ja el tinc a sobre, pell amb pell.

I elles segueixen treballant, somrient, satisfetes per la feina feta, animades perquè ha estat un bon part i això els dóna energia per engegar el dilluns i la setmana. Mentre el petit instintivament busca el pit, “vaig a escalfar els cafès”, diu somrient una de les infermeres. I riem tots.

Ens deixen entrar la petita que ja és germana gran a la sala de dilatació. Quin moment més emocionant. Es mira el petit, li toca les orelles, les manetes, els ditets. Està radiant, pregunta i pregunta, m’acarona a mi i al petit i ens ompla a petons. El pare té els ulls humits davant tal espectacle. Orgull de mare, sento.

Dos dies més tard sortim de l’hospital, amb el nostre fill a braços i pensant en els grans professionals que treballen a la sanitat pública. Que tot i les retallades en els seus salaris, equipaments i d’altres; miren d’oferir-te un molt bon servei i les millors atencions possibles. Moltes gràcies, han estat uns dies inoblidables com seran, segur, els que vindran.

You Might Also Like

2 Comments

  1. Glòria Villena

    Hola:

    Moltes gràcies per les teves paraules. La vivència del naixement d’un fill és l’experiència més maravellosa que podem tenir, i com a professional, saber que això ha pogut ser aixì gràcies a l’equip que tenim al “nostre” Hospital, al de Vilafranca és important.
    Com a responsable del servei hi faré arribar el teu escrit als companys que estàven treballant el dia que va nèixer el vostre fill.
    Crec que és un estímul positiu veure reconguda la feina ben feta i més en aquestes dates, com tu ben dius. Gràcies de nou per l’escrit Gemma.

  2. GemmaUrgell

    Glòria!
    Ens vam sentir molt acompanyats, confiats i tranquils a la sala de dilatació i també a planta. Evidentment, també molt feliços.
    Gràcies a vosaltres per fer que els dies puguin ser molt i molt màgics.
    Felicitats per la feina que feu!

Leave a Reply