L’amistat que és refugi

Aquest cap de setmana m’escapo amb les amigues. No anem lluny, no és un gran viatge, però sí que és una pausa que repetim cada cert temps. A mesura que passen els anys (ja fa mitja vida que ens coneixem) aquests dies esdevenen més essencials, prenen encara més valor: no tant per explicar-nos novetats, sinó per constatar que seguim aquí, que la vida no ens ha dispersat del tot i que ens tenim unes a les altres. Que som un refugi, un petit oasis.

Penso sovint en el que passa quan ens retrobem. En el silenci còmode després d’una rialla, en la conversa que s’allarga sense rumb, en les abraçades després d’algunes llàgrimes, en els silencis que acompanyen. Justament estic llegint La passió dels estranys, de Marina Garcés, un assaig que recorda que l’amistat no és només estimar, sinó compartir fragilitats. En un món que ens empeny a ser autosuficients, fortes i coherents, l’amistat és l’espai on podem permetre’ns no ser-ho. On reconeixem la nostra inacabada humanitat, la vulnerabilitat i on això no és una feblesa, sinó el punt de partida per comprendre’ns.

Potser per això aquests caps de setmana tenen tant valor. No són només una escapada, sinó una forma de resistència discreta: contra la pressa, contra la solitud disfressada d’autonomia, contra la idea que el temps només val si és rendible. Quan ens asseiem a parlar o simplement a estar juntes, no hi ha objectiu ni productivitat. Hi ha presència.

I aquesta presència compartida és també una manera de pensar, una forma de fer i habitar el món des de la confiança i la reciprocitat. L’amistat, diu Garcés, és “una passió pels altres”: una aposta per continuar tenint-nos, fins i tot quan no ens entenem del tot.

Potser és això el que busquem quan marxem unes hores o uns dies. No tant escapar, sinó reconnectar. Perquè en aquests espais senzills, de paraules i silencis, hi ha el millor que tenim: la capacitat de cuidar, d’escoltar i de seguir pensant juntes la vida que compartim, una manera d’estimar el món.

Article publicat a El 3 de vuit