L’escola dels grans

(article publicat a El 3 de vuit)

La mama està capficada. Ho noto perquè se li fa una arruga al front, entre els dos ulls i això només li passa quan està enfadada o quan té alguna preocupació. Porta unes setmanes que només té un tema de conversa: “l’escola dels grans”. En parla amb el papa llargament, cada vespre, després de sopar i abans de què em portin a dormir. De fet, en parlen i anoten coses a l’ordinador. “Que tinguin extraescolars és positiu”, “és molt vella, té poca llum, això és negatiu”. Sento que diuen.

Quan em poso al llit penso en això de l’escola dels grans. No acabo d’entendre tanta preocupació. De fet, cada dia quan em porten a l’escoleta passo per davant d’una escola dels grans i m’agrada el que hi veig: nens i nenes que entren corrents, un pati molt més gran que el de la llar, amb porteries i uns pals amb unes cistelles a dalt. Avui és diumenge i la mama m’ha dit que la setmana que ve cada dia a la tarda anirem d’excursió a una escola dels grans. Això d’anar d’excursió m’agrada.

Són les 16:00 i avui em recullen a la llar la mama i el papa. Bé! Anem d’excursió! Tot i això, no les tinc totes, la mama segueix tenint l’arruga al front i el papa està enganxat al mòbil, es veu que ha hagut de plegar abans de la feina i té coses pendents. Ens trobem els pares de la Mariona, també venen d’excursió. Que bé, podré jugar amb la Mariona! Ja arribem a la porta de la primera “escola dels grans” i hi ha molts nens i nenes com jo, alguns els conec, del parc, de la piscina, de la llar; d’altres no els havia vist mai. I també molts pares i avis, i algun germà gran amb cara de pomes agres. Tot és molt gran, i tenen murals a les parets, amb dibuixos molt ben pintats. I ens reuneixen al menjador. És enorme, no com el de la llar, que és petit perquè s’hi queden pocs nens. I parla una senyora i explica coses que no entenc amb paraules estranyes com projecte educatiu, escola intrusiva, comunitat educativa, línies, el claustre, el currículum, extraescolars. Després anem de visita i ens ensenyen les classes de P3. Són com les de la llar, però una mica més grans i amb més taules i cadires. Són guatxis.

És divendres i per fi ha acabat l’última excursió a l’escola dels grans. “Que t’agrada aquesta escola, Núria”, em diu el pare mentre em porta al coll. “Si, m’ha agradat molt”. Cada dia m’ha preguntat el mateix i cada dia li he respost igual. Ja tenen prou maldecaps com per haver d’afegir una columna més a aquell quadre que tenen a l’ordinador per anotar les meves preferències.

Torna a ser diumenge i sobre el moble del menjador hi ha un full que es veu que demà hem de portar a l’Ajuntament. Mentre prenen el cafè la mama agafa el paper i el papa obre l’ordinador. És un moment important, sembla. Anoten les escoles que més els hi han agradat, de més a menys. “Ja està fet, creuem els dits, segur que anirà bé”, li diu el pare a la mare, que té l’arruga del front menys marcada.

A l’escoleta hi he estat només dos anys, a l’escola dels grans hi estaré molts més. Allà em faré més gran, tindré molts mestres i faré amics. M’ensenyaran a llegir, a escriure i aniré de colònies. Els pares volen que hi estigui bé, que aprengui molt, que tot em vagi bé. Els faig un petó als dos i els hi dic que tinc ganes d’anar a l’ escola perquè així tindré 4 anys i podré cordar-me les sabates sola. Sembla que els hi ha fet gràcia la resposta i la mama ja no té l’arruga al front. M’estiro al sofà per mirar els dibuixos i penso que si l’any que ve vaig a l’escola ja no hauré de repetir aquestes excursions avorrides i plenes de paraules estranyes: intrusiva, currículum, projecte educatiu, matriculació, preinscripció, …

L’escola dels grans, article publicat a El 3 de vuit

You Might Also Like

Leave a Reply