Quan la memòria se’n va

Article publicat avui a El 3 de vuit

Vora la finestra de la sala, allunyat de la televisió i amb la mirada perduda al jardí, hi ha en Manel. Es diu Manel, tot i que ell no ho recorda. Com tampoc sap on és, ni qui són les persones amb qui comparteix aquell espai. Cada setmana el visiten els seus nèts amb la seva filla. Tenen quatre i sis anys i li fan petons, carícies i li expliquen el que han fet a l’escola, asseguts al terra, vora seu. Ells se’ls mira amb curiositat, però no els reconeix. Per un moment, els confón pels seus fills i els diu que vagin a buscar la cartilla de racionament i vagin a la botiga del poble, que està a punt de tancar. Els petits se’l miren extranyats; la mare, canvia de tema. “Pare, s’acosta la tardor. El Martí ja ha veremat la teva vinya i diu que el xarel·lo té un bon grau i l’acidesa és perfecta. Enguany hi ha una bona collita”. En Manel se la mira i assenteix. Fa temps que només diu que si amb el cap, fent veure que entén allò que li diuen. Està en una residència des de fa un parell d’anys, quan la seva família, després de molta reflexió van decidir ingressar-lo allà. “Ho fem per ell, estarà molt millor aquí, amb professionals que coneixen la malaltia que té, l’Alzheimer, i que poden aminorar-la a base d’exercicis. A més, ja no es pot valdre per si sol i a casa tots treballem, no podem estar per ell com es mereixeria”.
Com en Manel, hi ha la Josefina. Viu a casa seva amb el seu marit Joan que no se separa d’ella ni un minut. Sovint la veig passejant pel carrer agafada de bracet d’en Joan. Té la mateixa mirada que en Manel, una mirada de nena enjogassada, encuriosida per tot allò que hi ha al seu voltant, però incapaç de donar-li sentit. En Joan li recorda qui són les persones que la saluden. Quan arriben a casa, després del passeig, s’asseuen a la taula i miren de jugar al parxís, al domino, o a fer mots encreuats plegats. Tot és bo per exercitar la memòria.
L’altre dia, la Maria em va comentar que a la seva tieta li havien diagnosticat Alzheimer. Ella, la persona més cinèfila que conec i que se sabia de pe a pa els actors i directors de totes les pel·lícules dels anys 50 i 60, un bon dia descobriria que era incapaç de saber qui interpretava la pel·lícula “Rebelde sin causa”. Ara, em comentava la Maria, la seva tieta s’havia comprat una enciclopèdia del cinema per poder consultar quan tenia algun buit de memòria i que seguia anant al cine, però amb una llibreta on prenia notes de la trama de la pel·lícula que l’ajudaven a no perdre el fil.
I també hi ha en Pasqual. Ell, que havia estat alcalde de Barcelona i president de la Generalitat, també té Alzheimer i no es vol amagar. És el protagonista d’un documental, “Bicicleta, cullera, poma”, i ha engegat una Fundació que mira de donar respostes als interrogants que la malaltia de la no memòria té oberts.
Tots, qui més qui menys, tenim algú a la vora que pateix aquesta malaltia. A voltes estan irritables, a voltes són com canalla, però massa sovint veiem en els seus ulls que la manca de significat a allò que els diuen, a allò que els fan, els fa vulnerables i petits; els angoixa i els inquieta.
El passat dimecres, 21 de setembre, va ser el dia mundial de l’Alzheimer i això només és un petit espai per recordar els malalts, les famílies i els investigadors que miren de fer més comprensible allò que per alguns es torna incomprensible.

També el podeu llegir aquí

Articles semblants:

  • No hi ha articles semblants

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort