Sempre, Mònica

Engrescadora. Era el 5 de gener de 2018 i vaig quedar per fer un cafè amb el Pere Sàbat. Quan vaig veure que no venia sol, que anava acompanyat per la Mònica Hill, vaig pensar que n’estaven tramant alguna. I sí. La Mònica em va parlar de com creia que havia de ser Vilafranca i que calia un canvi. En trenta minuts apassionats ens va compartir la seva visió d’una Vilafranca justa, que no tingués ciutadans de primera i de segona, amb més presència de les dones als càrrecs públics, de la necessitat de més habitatge públic. Fins i tot va parlar de l porta a porta! Va acabar convidant-me a formar part de l’equip de la “Vilafranca que parla clar”, i fer-ho de forma intensa, de número tres a les llistes municipals. Vaig sortir del cafè que em tremolaven les cames, però el dia següent els hi deia que sí, volia formar part d’aquell projecte que liderava amb convicció i determinació.

Tendra. Durant la campanya de les municipals, el meu fill Pau no es perdia cap acte ni paradeta. Li agradava seguir-nos i participar-hi. Jo no entenia a què li venia aquell desfici. Vaig descobrir-ho després d’uns dies observant-lo. Li encantava venir perquè la Mònica li feia broma sempre, xerrava amb ell. Era la persona adulta que li feia més cas i ell, al seu costat, se sentia atès, important. Ella era així, propera i atenta amb qualsevol. Parlava amb veïns i veïnes de tu a tu, els escoltava i els entenia. Tenia un radar especial en detectar les injustícies i ella les lluitava totes, les reclamava i es posava sempre al costat del més dèbil i movia cel i terra per solucionar-ho. Per això, molts l’hem plorat aquests dies, perquè ella sempre hi era.

Acollidora. El menjador de casa seva era el nostre refugi després de cada ple municipal. El Jordi, el seu estimat Jordi, ens preparava el sopar, unes salsitxes amb suc delicioses, i allà, els regidors i de vegades altres companys d’Esquerra, ens relaxàvem després d’hores de debat i comentàvem el ple i algunes de les anècdotes del vespre. Amb la Mònica sempre al mig de la taula, xerràvem entusiastes i obríem debats que no s’acabaven mai. Ella no callava mai, insubornable, ferma amb les seves idees. Amb aquells ulls grans, brillants d’entusiasme. Tot ho vivia intensament i fins al darrer dia.

Podria estar temps recordant i revivint moments viscuts al seu costat. I això que només han estat tres anys molt intensos gaudint-la a la vora, coneixent-la més. Però tinc una motxilla carregada de converses, aprenentatges, mirades i somriures de la Mònica. Com d’afortunada em sento per haver-la conegut i haver caminat al seu costat aquests anys.

Gràcies Mònica per haver-te dedicat tant als altres. Som hereus de les teves lluites i les batallarem. Sempre estaràs present.

You Might Also Like

Leave a Reply