I tu, quin diari compres? Apunts a l’aire

El reportatge de 30 minuts d’ahir anava dedicat al futur dels mitjans de comunicació; sota el títol “I tu, quin diari compres”, els de TV3 van anar desgranant quina és la situació actual dels mitjans tradicionals i la dels mitjans digitals al nostre país i també partint de referències i exemples dels Estats Units. Això, sumat a un parell de projectes a la vista, la meva tarda d’ahir va ser monotemàtica 😉

Alguns apunts d’aquesta tarda-vespre al voltant del present i futur dels mitjans:

  • la web 2.0 permet que tothom pugui crear i compartir informació, continguts, i per tant, generar opinió sense intermediaris, sense el filtre dels periodistes o els mitjans de comunicació
  • abans, pocs canals d’informació; amb internet, aquests incrementen (múltiples missatges en múltiples canals i plataformes; tothom pot esdevenir emissor i receptor). La distribució és ràpida, no entén de fronteres.
  • els ciutadans podem informar-nos d’allò que ens interessa i prescindir del que no. També podem generar i distribuïr informació.
  • internet i la web 2.0 està generant desconcert en els grans grups de comunicació. Aquests perden lectors i ingressos per publicitat, però els costa adaptar-se als canvis i miren encara amb desconfiança allò que està passant a la xarxa i només valoren els ingressos econòmics que internet els pot oferir (que encara són pocs), sense tenir en compte el valor afegit que en poden extreure.
  • apareixen nous mitjans de comunicació digitals, que combinen el sistema tradicional amb una apertura cap a la web 2.0 i integren l’anomenat periodisme ciutadà
  • els periodistes també ens hem d’adaptar a aquest canvi; què podem oferir? Cal fugir de corporativismes
  • el futur dels mitjans de comunicació tradicionals, passa per oferir el mateix que podem trobar a internet? Crec que no
  • manca conèixer quin pot ser el sistema de finançament dels mitjans de comunicació digitals (i també com es pot sostentar econòmicament la indústria dels mitjans de comunicació tradicionals)
  • canvia la forma com consumim els productes comunicatius

En resum, els grans reptes del debat considero que són:

  • cal oferir continguts de qualitat (tant els mitjans digitals com els tradicionals), dotar de valor afegit als productes que es fan en un mitjà de comunicació.
  • tenir més en compte el paper del lector-ciutadà, saber què és el que realment li interessa i fer-lo co-creador i partícep
  • internet permet donar veu a més protagonistes, tenir més coneixement sobre determinats aspectes de la nostra societat, conèixer què passa en llocs que abans era difícil tenir-ne constància – per tant, és necessari ampliar les fonts del periodista
  • valorar i qüestionar quin ha de ser el paper del periodista – periodisme de fonts des de la taula de la redacció, o retornar a l’essència del periodisme, el periodisme al servei de la societat, el que està al costat del ciutadà i li dota de veu i més relleu.

Us deixo amb el reportatge del 30 minuts, però val la pena destacar el debat paral·lel que es va generar a Twitter, sota el hashtag #30premsa, durant l’emissió a TV3 del reportatge. Una proposta molt encertada de l’Escacc i que demostra com està canviant la forma de consumir informació/continguts i la necessitat que tenim, com a ciutadans, de participar-hi.

You Might Also Like

6 Comments

  1. Ricard Espelt

    Això “tenir més en compte el paper del lector-ciutadà, saber què és el que realment li interessa i fer-lo co-creador i partícep” és el que crec que fa més por. Fins i tot, als periodistes més “progres” 🙂

  2. MarcG

    Gemma,

    En el fons la clau està en el canvi de poder que, com és habitual, comporta el fenomen 2.0 a qualsevol àmbit professional.

    És cert que els mitjans tradicionals estan una mica en ‘fora de joc’, suposo que el motiu és que encara no està clar quin és el ‘joc’, quines normes, quins límits té…

    D’altra banda, tampoc s’ha d’oblidar que aquest nou paradigma periodístic aporta una nova manera de circulació d’informació, fet important per a països amb censura.

  3. Dave

    No crec que els diaris paper desapareixin, té un toc de romanticisme que no s’hauria de perdre. De totes maneres, com ells, el meu diari es ara un inmediatari, es a dir, necessito saber la informació ara mateix i per tant, el buscador google és el meu diari.
    De totes maneres, crec que amb Google hi ha una manipulació del que es important, ja que els robotets que busquen text es regeixen per uns parametres comercials.

    el paper del periodista-investigador es el que perd més punts, ja que es fa un “copy & paste” de que ha escrit i ya està no hi ha copyrights útils…

  4. Edu

    Vaig trobar escandalós que no es parlés amb la gent de Vilaweb. Sent com són pioners i líders a Catalunya no sé quin criteri han fet servir els del 30 minuts per obviar-los.

  5. Jordi

    Ben d’acord amb l’Edu, aprofito per oferir-vos l’opinió d’un estudiant d’últim curs de periodisme; sense discrepar molt del que comenteu sobre el rol del ciutadà, una pregunta cabdal em sembla que és si es podrà garantir econòmicament (recompensar) el bon periodisme o no, sigui fet per periodistes o no. Això intento explicar aquí, també des de la meva curta però intensa experiència en un diari local.
    http://claudevolta.wordpress.com/2010/03/03/i-a-tu-quin-periodisme-tinteressa/

    Salut,
    Jordi

  6. #30premsa, seguiment on line amb èxit d’un programa de televisió | Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

    […] de Carles Banús. I tu, quin diari compres? Apunts a l’aire, de Gemma Urgell. O futuro d’a prensa escrita en TV3, de Jorge Romance. 30 minuts: mitjans de […]

Leave a Reply