Les guerres, les injustícies i les dones

Aquest article el vaig escriure per El 3 de vuit fa 3 setmanes. Les notícies d’aquests darrers dies, amb imatges esfereïdores a Bucha i les violacions a dones i nenes, esborronen i mostren la part més brutal dels homes. Les dones, sempre les més perjudicades.

He passat de mirar a veure la televisió quan els plors d’una nena m’han connectat amb les notícies del migdia. Una nena afganesa, de no més de dotze anys, plorava de ràbia perquè li havien prohibit anar a l’institut. Ella, com milers de noies que s’havien dirigit a classe el matí d’aquest dimecres, ploraven. Des que el govern talibà d’Afganistan va prendre el control del país, l’agost passat, s’ha prohibit a les estudiants de secundària anar a l’escola. Tot i això, fa uns dies, el ministeri d’Educació havia anunciat que a partir d’aquesta setmana, podrien tornar. Però no ha estat així. Poques hores després de començar la classe, les autoritats n’han ordenat el tancament.

Acabo de veure aquesta notícia i em ve al cap un reportatge que he llegit a l’Ara d’una parella catalana que, patint, han viatjat a Ucraïna per buscar la seva filla nascuda per gestació subrogada. Finalment, després de recollir pistes en diferents centres i ciutats ucraïneses, s’han trobat a Polònia. I, literalment llegeixo: “la dona havia començat a agafar afecte a la nena. En circumstàncies normals ni l’hauria vist després del part i, en canvi, l’ha cuidat durant catorze dies. “Li hem dit que vingui a veure-la a Sabadell quan vulgui. És la solució més humana”, asseguren”. La solució més humana. Segur?

I amb un nus a la boca de l’estomac em pregunto què més ha de passar perquè les dones al món deixem de ser considerades de segona. No trobo resposta. Però em venen al cap dos llibres refugi que em parlen de dones, de lluites i d’injustícies. Són ‘La guerra no té cara de dona’ de la Nobel de Literatura Svetlana Aleksiévitx, i ‘Dones valentes’ de la periodista Txell Feixas. Les injustícies i les guerres, a més de tancs, franctiradors i trobades diplomàtiques per intentar traçar grans acords, van de persones. I són les dones les que en surten més malparades. Dones que ploren amb ràbia, com la noia afgana que no podia anar a l’escola. Dones que ploren amb pena, com la mare que havia agafat afecte a una filla que ja no veurà més.

Seguirem la lluita, sense treva. Per la supervivència, sí. Per una millor existència, també.

You Might Also Like

Leave a Reply