‘Olive Kitteridge’ d’Elisabeth Strout

Encara em pregunto com pot ser que no hagués descobert abans Elizabeth Strout. Com he gaudit Olive Kitteridge. La seva escriptura és d’una sensibilitat profunda, plena de veritat i humanitat. Amb uns personatges meravellosos, quotidians, que perfectament podrien ser protagonistes principals d’una novel·la. És un llibre, però alhora desenes d’històries.

Després de llegir-lo puc dir que estimo l’Olive, aquest personatge tan imperfecte i fascinant: dura i tendra alhora, contradictòria, genuïna. Incapaç d’exterioritzar allò que sent. A través d’ella i d’altres veïns de Crosby, un petit municipi fictici situat a l’estat de Maine, Strout construeix un retrat meravellós de la vida quotidiana.

No hi ha massa acció, ni efectes especials, però sí que et deixa una petjada fonda. Fa un parell de dies que l’he acabat i l’Olive encara la tinc ben present. Tan, que ja tinc ‘Llum de febrer’ a la tauleta de nit, la novel·la que segueix narranr l’Olive Kitteridge.

“La quantitat de coses que els joves no sabien, va pensar mentre s’estirava al costar d’aquell home (…) No sabien que els cossos boteruts, envellits i arrugats tenien les mateixes necessitats que els seus cossos joves i ferms, que l’amor no s’havia de refusar a la babalà com si fos un pastisset col·locat en un plat entre tants d’altres que algun cambrer t’aniria oferint una i altra vegada”.